...Et miro, i de vegades sento que t'estimo,, però d'altres no suporto la teva presència...
...El teu orgull, em fa sentir ràbia...
...Quan em parles amb menypreu, em sento petita i miserable......
...Quan m'escoltes, sento confiança i estic bé al teu costat...
Així és com em miro al mirall i no em reconec.
Al mirall l'anomeno "l'altre".
No reconec que sóc jo mateixa, que de vegades m'estimo i d'altres no em suporto, que hi ha ràbia continguda en mi (de noser així, no la podria sentir), que tinc necessitat de sentir-me valorada perquè em manca confiança, I que em sento bé al costat del " mirall" que em mostra allò que m'agrada de mi mateixa.
Llavors...Gràcies a tots els miralls que m'ajudeu a veure el que hi ha en mi!
